El debat de l'economia catalana

El debat sobre una hipotètica Catalunya independent i els arguments que es donen no pot estar més polaritzat. Cada part escombra cap a casa seva i es poden afirmar coses totalment contradictòries sense problemes. Aquest post pretén aportar una mica de llum per entendre com es poden casar les dues opinions, perquè sigui en última instància cadascú, qui es faci la seva.



Viabilitat de Catalunya

No cal destinar més de dues línies a aquest apartat. Una Catalunya independent pot tenir major o menor PIB per càpita, li pot anar millor o pitjor que estant a Espanya, però és viable.

Dèficit Fiscal

En Junqueras diu que és 14.000 milions d’euros, en Borrell 10.000 milions, i en Montoro que no té sentit parlar de dèficit fiscal. Perquè quedi clar, el dèficit fiscal és la diferència entre el que Catalunya aporta a les arques de l’Estat i el que l’Estat destina a Catalunya.

No ens hem d’escandalitzar per pagar més del que rebem, l”Espanya ens roba” no és un argument vàlid per a la independència. Catalunya és una de les regions més riques d’Espanya i per tant és normal que sigui un aportador net al pressupost, de la mateixa manera que els Gironins rebríem diners de Barcelona si calculéssim les balances fiscals catalanes.

Catorze mil milions o deu mil milions. Qui té raó? Ningú, o tots dos. La diferència rau en com es calculen les balances fiscals, i l’important és ser conscient d’aquest fet.

Els deu mil milions surten d’utilitzar el mètode càrrega/benefici, que imputa la despesa de l’Estat a qui se’n beneficia. Això fa que, per exemple, tots els costos del Banc d’Espanya siguin homogèniament repartits entre totes les comunitats. El mateix passa amb el sou d’en Mariano Rajoy, la despesa militar o el museu del Prado.

Utilitzant el mètode del flux monetari obtenim un dèficit de 14.000 M€. Aquest assigna la despesa a la comunitat autònoma on es realitza. És a dir, el cost del Banc d’Espanya s’imputa a Madrid, no proporcionalment entre tots els espanyols. Si hi ha una base militar a Saragossa, malgrat que defensen tota Espanya es considera que la inversió beneficia a Saragossa. I és que per bé que els economistes del Banc d’Espanya treballen per a tots, quan surtin a sopar ho faran a Madrid. Els diners que es posen en circulació estaran a Madrid.

No hi ha mètode correcte, de manera que cada part escull el que l’interessa. El més sensat és dir que el dèficit és entre deu i catorze mil milions d’euros, que, per cert, és bastant comparat amb altres paisos. I per posar números comprensibles, són uns 1.3000-1.900 euros per català i any que s’escapen, 3.000-4.400 si comptem només els treballadors que són qui paguen els impostos.

Deute

Tan en Puigdemont com en Junqueras s’omplen la boca de dir que el deute de la Generalitat és del 35%. Quin país té un deute tan baix? En aquesta afirmació hi ha una trampa, i és que no consideren el deute d’Espanya que els pertocaria si Catalunya fos independent.

A més, Moody’s, una agència de rating que determina com de segur és invertir en un ens públic, qualifica el deute de la Generalitat com a bo especulatiu, pels que saben com va, Ba3 previsió negativa. És la mateixa capacitat creditícia que tenen Bangladesh, Bolívia, Xipre o Geòrgia. Com pot ser que amb tan poc deute, Moody qualifiqui tan malament la Generalitat? (vull pensar que el fet que la seu de Moody Espanya sigui a Madrid no hi té res a veure). Doncs perquè en el sistema autonòmic actual, la Generalitat té poca capacitat de recaptar impostos per repagar el deute que té, la majoria del qual en mans de l’Estat Espanyol. Així doncs, amb independència o sense, un millor finançament és més que necessari.

Una eventual independència de Catalunya tampoc li surt bé a Espanya. Actualment amb un deute edl 100% sobre el PIB, si perd Catalunya i aquesta es queda una proporció de deute igual a la seva població, resta un 16.6% de deute però perd un 18% de PIB, de manera que el deute passaria a ser del 104%. Això, combinat en que no podria comptar amb els 10 o 14 mil milions nets que aportava Catalunya, el dèficit també augmentaria. Per cert, el ràting d’Espanya està lluny de ser comparable amb el de Dinamarca, Noruega, Alemanya... És Baa2, al nivell de Uruguai, Bulgària, Colòmbia o Itàlia.

Les pensions

Un debat que a hores d’ara no s’hauria de tenir, però els jubilats són molts vots i fàcils d’espantar amb mentides. Les pensions dels actuals jubilats estan més que assegurades, tan a Espanya com a una Catalunya independent. En un sistema “pay-as-you-go”, són els treballadors actuals que financen les pensions actuals. Mentre hi hagi treballadors, hi haurà pensionistes.

I actualment a Espanya hi ha una mitjana de 2,48 treballadors per pensionista, mentre que a Catalunya en són 2,56, per tant, en tot cas la situació és favorable en una Catalunya independent. Tot i això també s’ha de dir que després de la crisi, els salaris han baixat i les pensions no, de manera que Catalunya afronta un dèficit de 5.000 M€ en el sistema de pensions.

Una altra història és que passarà amb les pensions en un futur. Els canvis demogràfics portaran que a 2042, hi haurà 1,1 treballadors per cada pensionista, un escenari no gaire optimista. Especular sobre aquest futur a 20 anys no serveix de gaire, però el problema serà el mateix a Espanya i a Catalunya, independent o no.

Europa i l’euro

Sense entrar en si Catalunya sortiria o no de la Unió Europea, si Espanya ho vetaria, què diuen els tractats... Pocs són els qui neguen que estar a la Unió Europea és desitjable. La lliure circulació de mercaderies, capital i persones és molt important. Ara bé, no ser-hi no és catastròfic, Suïssa mai hi ha sigut, els nostres veïns Andorrans tampoc, i el Regne Unit han optat per sortir-ne voluntàriament. Per tant, una poc probable Catalunya fora de la Unió Europea no vagaria per l’espai sideral i seria expulsada del Sistema Solar.

Fins i tot si sortís de la Unió Europea, l’euro és una altra cosa. No són pocs els Premis Nobel d’Economia (la majoria americans) que defensen que l’euro és un error, i una Catalunya fora de la Unió però amb sobirania monetària podria arribar a ser un bon tracte, si es combina amb una bona pila de tractats de comerç i circulació de persones.

L’altra opció és, estant fora de la zona euro, acceptar-lo de facto, que és el que fa Andorra. L’euro va començar a circular el 2001 pel país dels Pirineus, però no va ser fins 2011 (!) que n’és la moneda oficial. Per evitar els problemes amb els tipus de canvi, també es pot crear una moneda nova, la Pesseta Catalana, i imposar que 1 € = 1 Peseta Catalana. És el que va fer Argentina el 1991 amb el dòlar americà: un peso argentino s’interacnviava per un dòlar. La història no va acabar bé, però perquè Argentina tenia poques relacions comercials amb els Estats Units.

Conclusions

És molt fàcil informar-se a través dels canals i fons que diuen el que vols sentir, però només comparant i contrastant opinions un es pot formar la seva (en contraposició a repetir com un lloro el que s'ha sentit a la televisió o s'ha rebut per una cadena de Whatsapp). Catalunya és viable tan a dins com a fora d'Espanya, i es qüestió de voluntat i habilitat política solucionar els problemes proposats aquí. L'1 d'Octubre es vota, i qui ho faci, que ho faci informat.
El debat de l'economia catalana El debat de l'economia catalana Reviewed by Marc de la Barrera i Bardalet on 12:18:00 Rating: 5

Cap comentari:

Entrades populars

Amb la tecnologia de Blogger.