És bo en Tarantino?

O Gladiador, o la música clàssica, o el reaggeton, o un plat d’espaguettis amb tomàquet o el Celler de Can Roca. Després d’una hora i mitja discutint-ho amb els companys de pis, no n’hem tret l’aigua clara.  La discussió ha quedat amb un empat tècnic entre els creuen que en Tarantino és objectivament bo i els que defensen que és subjectivament dolent.



M’explico: l’argument més comú dels cinèfils és que si no t’agrada Tarantino és “perquè no l’entens”. Però és suficient? No fa pel·lícules com qualsevol altre director, l’objectiu del qual és entretendre i agradar a l’espectador i que per tant si no m’agraden puc concloure que el director és dolent? Dos companys de pis defensaven que només els “experts” poden definir el que és bo i dolent, que aquells que han provat molts restaurants i plats elaborats tenen el criteri per distingir una delicatessen d'un plat ordinari.

Però no hi hauria discussió si tots hi estiguéssim d’acord, i jo i el meu germà defensàvem la postura contrària. Que bo i dolent no està definit, és subjectiu i que per tant, que per mi la música clàssica sigui boníssima i per una adolescent de quinze anys en Justin Bieber sigui el millor que la música ha parit és totalment compatible. En definitiva, no es pot imposar el criteri d’un sobre el de l’altre, i l’eufemisme del “no diguis que no és bo, digues que no t’agrada”, és el mateix que dir “admet que és bo perquè ho dic jo, que en sé més, i et permeto dir que no t’agrada”. Per a nosaltres, en el millor dels casos la millor estimació per valorar qualsevol cosa és la proporció de thumbs up respecte els thums down que tingui.

Malauradament, m’he cavat la pròpia tomba al plantejar que “una mica expert” sí que s’ha de ser, ja que si hagués mirat per primera vegada Gladiador amb txec hagués canviat de canal als tres segons, mentre que un txec potser acabaria plorant com vaig fer jo en el seu temps. Llavors, potser el llenguatge cinematogràfic de’n Tarantino està escrit amb txec per mi, i no el puc valorar ni sóc conscient que no l’entenc. Només algú amb coneixements de cinema és capaç de valorar-lo, i com que la crítica internacional l’eleva a la màxima categoria, és que deu ser objectivament bo.

Però llavors, com es defineix un expert? Hi ha una separació imaginària que delimita qui pot opinar sobre Miró i qui és massa inculte per fer-ho? En el cas que poguéssim mesurar l’expertise de cadascú en art contemporani i ordenar-lo, on hi hauria el tall? Perquè llavors hi hauria algú que ha estudiat i re-estudiat la obra de Miró per tots els costats possibles, el que en sap més. Tindria aquesta persona el poder de decidir si Miró és bo o no? Un teòleg ho tindria fàcil, només Déu té aquest criteri. Si només experts poden valorar, què fem parlant de’n Tarantino?

En definitiva, no ens hem posat d’acord. Jo estic còmode amb l’afirmació “bo i dolent és subjectiu i indefinible, el que per una persona és perfecte per l’altra pot ser una aberració”, però sóc incapaç d’explicar perquè considero dolent Gladiador amb txec. Els meus companys de pis defensen que “només coneixen’t el que valores n’ets capaç de fer-ne una valoració objectiva”, però no em saben definir qui es pot considerar suficientment expert com per fer aquests judicis de valor.

Són dos quarts de tres i si he escrit aquest post no és només per pensar-hi una estona, sinò perquè si sou dels que heu arribat fins aquí, i sou dels qui a mesura que llegíeu un pensament paral·lel us venia al cap, valorant cada afirmació que rebíeu, ens ajudeu a treure’n el desentrellat.


És bo en Tarantino? És bo en Tarantino? Reviewed by Marc de la Barrera i Bardalet on 2:40:00 Rating: 5

Cap comentari:

Entrades populars

Amb la tecnologia de Blogger.