Desigualtat, benestar i democràcia

El concepte de pobresa és diferent i alhora el mateix per a tots. Quan es pregunta “Què és per tu ser pobre?” a diferents habitants del món, una persona de l’Àfrica contestarà que és no tenir un plat a taula, una de Brasil que és viure en una barraca i un de Noruega dirà que és no poder-se permetre una televisió de plasma. Però les respostes convergeixen quan es pregunta “Com et sents al ser pobre?”. Llavors hi ha unanimitat, i expressen sentiments d’inferioritat social, de culpa per no haver sigut capaços de sortir de la pobresa, i tristesa interna que acaben exterioritzant a les persones properes. La pobresa material no és el principal element aquí, és la desigualtat, tema presentat per l'epidemiòleg social i professor emèrit de la Universitat de Nottingham, Richard Wilkinson el passat 30 de setembre en la lliçó inaugural de la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC.


L’estructura de la presentació era simple: una diapositiva, un gràfic. Cada gràfic reforçava el seu missatge: els països més desiguals tenen societats més miserables, independentment del seu nivell de PIB per càpita. I el primer gràfic era un semblant a aquest:




























Font: www.gapminder.org

A l’eix horitzontal tenim el PIB per càpita de cada país, i al vertical l’esperança de vida de la seva població. Com es pot observar, el gràfic té una forma similar a la lletra grega gamma Γ, que indica que en les fases inicials del desenvolupament, la pobresa material és el principal determinant de l’esperança de vida, la gent realment necessita tenir una nutrició adecuada, millorar les seves condicions higièniques i que li arribin les vacunes. Però a hores d’ara ja hi ha molts paisos per sobre dels 75 anys d’esperança de vida, i millores en el PIB per càpita no sembla que la millorin. Aquesta línia horitzontal situada als 80 anys aproximadament, puja dècada rere dècada, impulsada pels avenços mèdics.

Prenem ara Anglaterra, terra natal de Richard Wilkinson, tot i que la següent conclusió es podria treure de molts altres paisos, inclòs Espanya. 8 anys de diferència entre l’esperança de vida de les persones que viuen en barris més rics i els que viuen als barris més pobres, la mateixa diferència que entre la mitjana als Estats Units i el Nepal.











Font: Wilkinson & Pikket, The Spirit Level (2009)


Aquest és un problema batejat com gradient social. En qualsevol societat, els problemes de les persones augmenten a mesura que disminueix el seu estatus social. Passa amb l’esperança de vida, però Wilkinson proposa una infinitat d’exemples més: índex d’escolarització, criminalitat, malalties mentals, embarassos no desitjats... Aquest fet és més o menys percebut per tots nosaltres, però la cosa no acaba aquí.

I és que molts defensen que la desigualtat és positiva per incentivar a les persones per ascendir en l’escala social. Però apart d’una qüestió de “justícia”, té un altre costat més pervers. Si acceptem que els gradients socials existeixen, la conclusió és que aquests gradients són majors en societats més desiguals.

Una segona ronda de gràfics expressa precisament això. En comptes de tenir els percentils de de la població d’un país segons el seu estatus social, hi tenim com de desigual són els països, com en el gràfic següent:




Font: Wilkinson & Pikket, The Spirit Level (2009)


Aquest índex de salut i problemes socials està directament correlacionat amb la desigualtat dels paisos, amb Estats Units a dalt de tot. Altres variables, com la criminalitat, escolarització, o embarassos d’adolescents exposades anteriorment també segueixen la mateixa tendència.

Així doncs, un cop les necessitats materials estan cobertes, com passa a molts països del món, un increment de la desigualtat és perjudicial per a una societat, no només en aspectes relacionat amb la “justícia” sinó també amb dades empíriques. Perquè?

Com més diferències hi ha entre classes socials, més pressió es té per mantenir-la o augmentar-la, i més desesperació es viu quan un està situat a l’últim escaló. De manera controvertida, malgrat que la gent té més incentius per escalar, la mobilitat social en països desiguals és menor. El sentiment d’inferioritat dels pobres desgasta la seva autoestima, la seva salut i les seves relacions socials, amb tots els aspectes negatius que té això sobre la seva vida. Per altra banda, aquells afortunats d’estar a dalt de l’escala, s’autoenvien missatges positius, es tiren floretes a ells mateixos i s’asseguren que tothom ho sap (quin sentit té fer un viatge a Tailàndia si no es pot penjar a l’Instagram?). No importen els diners que tens a la compta corrent, garantia d’estabilitat, estalvi i futur. Importa el mòbil que utilitzes, el cotxe que condueixes, i els batuts que et prens a primera línia de mar. És extrany que societats desiguals tinguin major índex d’endeutament?

I per acabar, la desigualtat desemboca en falta de confiança, la gent s’aïlla dels altres, sobretot d’aquels d’altres estaments socials. Un gràfic interessant que va presentar Wilkinson era el que relacionava la desigualtat amb el percentatge de la població que es dedicava a feines de “protecció”: policies, guàrdies de seguretat... Aquesta gent ens protegeix de nosaltres mateixos, i Estats Units tornava a liderar el rànquing.

La globalització està solucionant de forma natural el problema de la desigualtat entre països, a costa d’augmentar-la dins dels diferents Estats. Promoure societats més igualitàries no és una tasca senzilla, però Wilkinson proposa democtaritzar l’economia, fent que, per exemple, consumidors i treballadors tinguin una representació significativa als consells directius de les grans empreses.

I és que sempre, sempre, s’ha de tenir en compte que l’economia ha de ser un sistema d’organitzar la societat, creat per la societat i que beneficii a la societat.



Desigualtat, benestar i democràcia Desigualtat, benestar i democràcia Reviewed by Marc de la Barrera i Bardalet on 14:56:00 Rating: 5

Cap comentari:

Entrades populars

Amb la tecnologia de Blogger.