Repartir el pastís o fer-lo més gros

El ràpid creixement de la Xina de les últimes dècades ha anat acompanyat de l’increment de la desigualtat de la seva societat, i el Partit Comunista està dividit entre els que volen seguir fent llevar el pastís i els que volen repartir-lo millor. El dilema sorgeix a la Xina, però és perfectament aplicable a moltes qüestions polítiques i econòmiques d’aquí.



Una colla d’amics insaciables queden per fer magdalenes (no muffins) un dissabte a la tarda. Com que no volen mals rotllos, decideixen com les repartiran un cop estiguin fetes. Algú proposa que s’haurien de repartir equitativament, de manera que tothom en mengés les mateixes. Però algun golafre amb coneixements de cuina proposa que cadascú es faci i es mengi les seves. Si suposem que aquesta gent té una gana infinita (poca gent diu ja en tinc prou, de diners),  però no tots saben cuinar magdalenes igual de bé, quina de les dues opcions és millor?

Tots hem fet barbacoes amb colla i sabem què passa: mentre uns paren la taula i els altres cuinen, l’altra meitat del grup està xerrant, fent el vermut i esperant el dinar. Amb les magdalenes passaria una cosa similar: uns s’esforçarien per fer-ne més i millor, i d’altres anirien al seu ritme, conscients que al final tindran més magdalenes de les que han fet. Amb el temps, els que feien més magdalenes, cansats de veure com es mengen el seu esforç, reduirien el ritme, i al final el nombre total de magdalenes es veuria reduït. Fins i tot, és possible que acabessin tots passant gana!

L’altra opció és campi qui pugui: que cadascú es faci les magdalenes que vulgui o pugui. Com que tothom vol infinites magdalenes, el factor limitant és el poder. Hi haurà gent amb més coneixements, millors eines, o més ràpids que faran més magdalenes. Fins i tot hi haurà algun amic no tan amic que robarà una la farina als seus companys per poder-ne fer més a costa seva. Amb el temps probablement es fan més magdalenes que amb el primer mètode i és més, és possible que aquells qui inicialment no en sabien fer, observant com ho fan els experts, i empesos per la gana, n’aprenguin. Ara bé, els cuiners més sapastres veuran com suposats amics seus es mengen el doble, triple o quàdruple nombre de dolços que ells. També és possible que la colla d’amics, ho deixi de ser.

El sistema perfecte (si és que existeix), de ben segur que no es troba als extrems. Un sistema on cadascú es faci les seves magdalenes però els qui en sàpiguen més ajudin els qui en sàpiguen menys seria ideal, el problema de fons està en definir “ajudin”. I també definir la quantitat i el tipus d’ajuda, perquè és diferent donar magdalenes ja fetes a explicar com es fan.


Qui diu magdalenes, diu salaris, i qui diu amics, diu societat. Sindicats i varis partits polítics reclamen apujar el salari mínim interprofessional. Es repartirà millor la riquesa, sí, però compte que no fem el pastís més petit.
Repartir el pastís o fer-lo més gros Repartir el pastís o fer-lo més gros Reviewed by Marc de la Barrera i Bardalet on 22:15:00 Rating: 5

Cap comentari:

Entrades populars

Amb la tecnologia de Blogger.